Highway to heaven-hell

El cel i l'infern son llocs que estan a tocar.

Aixi es com la carretera mes bonica del mon, el cami que travessa els Himalaya's i que exhibeix segurament la mostra d'orografia mes espectacular del mon, es alhora la pitjor via transitable que existeix.

473 quilometres desde Manali fins a Leh, dels quals tan sols els ultims 49 son dignes de ser reconeguts amb el nom de carretera. A les dues de la nit sortiem sense haver aclucat l'ull i el nostre Tata Sumo es va mostrar com un vehicle capas de superar la ruta pero incapas d'aportar la comoditat suficient com per dormir-hi. Aixi, d'"empalme", vam comensar el trajecte: un camio amb la roda encallada en el penyasegat a punt de caure no va ser el millor dels presagis, per sort quan el sol va comensar a sortir, les muntanyes em van aportar certa tranquilitat. Una esllavissada de pedra magnifica a 200 metres, la neu que comensa a caure mentre buido els intestins en un prat de pedra, els campaments on fem parada on els treballadors hi passen mes de quatre mesos aillats de tot, el nostre conductor extenuat comensant a tancar les parpelles (inclus m'ofereixo a conduir jo veient el seu estat) i les muntanyes, sobretot, les muntanyes. Arribem a 5300 metres, segurament l'alssada mes alta a la que mai estare (si no comptem els estats meditatius), tan alta que el mal de cap i la falta d'oxigen no me'n fan ser del tot conscient. El cel i l'infern son tan a tocar...

Els ultims 100 km. son els pitjors, cada quilometre s'esgarrapa lentament rere un munt de bots i maniobres. Arribem a Leh i ja es fosc, Penso que aixo ha de ser la hostia perque pugui comensar a cridar que valia la pena.

Avui a les 10 del mati ja em queia la llagrimeta de tota la pena que valia.

Leh (3500m) a la regio de Ladak es indescriptible. Ho intentare de tota manera, pero sera en el seguent post.

Ara ja estem a les muntanyes. Amb el permis del meu germa-soci Jan Garrido, la ultima part de India Parade es converteix en la franquicia hindu de Mountain Parade. Molt i molt amunt.

(y tantos) Lugares comunes, lugares con monos

No "es asi" como el mono cura a la mona.

Como de costumbre, se retrasa la salida del bus y con ella la entrada del aire. Se espesan el ambiente y los pensamientos.

Recuerdo: paradojas de la India.

Sabemos que aqui lo mas sagrado avanza con mierda a raudales, asi que no es de extranyar que una fisura irreversible que se crea en los organos del querer, nazca en la clase barata de un tren. Es decir, lo mas bello tiene cuna en noches sucias, incomodas y traqueteantes: amor de railway.

Al fin y al cabo un tren tambien tiene su luna y su banda sonora y la gentileza de no cobrarte el billete como nuevo pasajero que eres, con tu nuevo ritmo pulmonar y el recien estrenado traje de deseo que casi llena un asiento.

Tan a gusto ferrocarrileando que uno llega a destino y teme que el embrujo disminuya o se transforme en algo mas mundano, color estacion, textura-rutina, y no es asi, sino que pisas la ciudad santa y descubres que no hay nada mas santo que lo tuyo, nada a adorar mas que a ella; mas adorable aun junto al rio, bendeciendola por primera vez en lo que sera el inicio de un recorrido inagotable de intercambios espiritu-poeticos, una peregrinacion por la geografia del desamor.

En este pais, bien podrian convertir en deidad a algo que nace muerto. Eso me gusta.

De repente todo es de lo mas sencillo. Me brotan raices de complacencia por doquier y transmutan todos los telones de la realidad. Ya no hay opereta, ni suenyo gris, ni Hindustan. Se creo la belleza como momento (como palacio erigido en el tiempo) en un lugar tosco y de ladrillo feo. Sentados en un tacto de cemento en la espalda, aprendimos a hablarnos. Que es verdad que nacio muerto pero aun aprendio a hablar y a dilucidar entre el enganyo de un espejo impoluto y el dolor de un "es asi" o de un diente roto.

Aprendi a hablar y lo dije todo tal como tenia que sonar, convirtiendolo incluso en el himno de una patria romantica. Asia romantica, un "sadhu" que se llama Goethe-ji a las orillas del Ganges: Tout attraction ces't reciproque?

Pasaron los dias y vacie las cajas de mariposas sin ver aun el carton del fondo y obtuve a cambio un estuche; dentro: un colgante de noche y de nada.

Miento.

Aun toque su boca. Con un dedo toque el borde de su boca y fuimos dos tontos en una escalera, pesando lo bonito y posando ante los flashes de todo un panteon de dioses que olvidaron su verguenza para contemplarnos.

En los comercios se regatean las baratijas mientras un ejercito de monos desfila ante esculturas eroticas; y el aire en las montanyas desentumece los poros pero no los corazones.

Es asi.

Easy Rider

Manali, l'Esterri d'Aneu de la India. Les temperatures baixen i es l'hora de comensar a invertir en llana i jaquetes.

Aquest es un poble muntanyenc amb influencia hindu pel sud, musulmana pel nord i budista per l'est. Conegut internacionalment perque dels seus boscos de marihuana (n'hi ha per tot arreu) surt el millor haixix del subcontinent asiatic.

Ens hi estem molt poc perque sino el Gerard no podra gaudir gairebe gens de Leh, la propera destinacio. Avui a la nit agafem un Jeep que ens dura durant 18 hores per la carretera mes alta del mon, amb una cota maxima de 5300 metres. Amb el que ens costa culminar 3000's al nostre pais...

Avui hem llogat una moto xusquera de marxes i perdent-nos i improvisant hem fet uns 80 km per carreteres de muntanya, gaudint, patint, calant, no entrant les marxes, sense claxon, esgotant la benzina, fent autostop per recarregar-la, tornant amb bus al lloc on m'esperava el Gerard, arribant de nou a Manali arrossegant la moto i posant 15 rupies de "petrol" perque el propietari no sospites.

Hem passat fred i nervis pero hem aconseguit visitar les cascades de Janna, dinar un Thali cuinat al forn de llenya i aprendre un munt sobre el mon de les motos xusqueres.

Ara, cap amunt, el cami dels bikhus no para de pujar.

_____________________

Todo cubo

deberia estar lleno.

La supervivencia tiene un volumen.

_____________________

Ni el barbero mas afilado

corta y pule

donde deberia.

Ultima hora: Manali

Despres de 17 hores d'autobus local sense menjar mes que dues bosses de crispetes el Gerard i jo hem arribat a Manali. Una vall entre altes muntanyes on els boscos de marihuana perfumen l'aire. Ens relaxarem aqui uns dies abans de creuar la pressumptament, "carretera mes bonica del mon".
Ens hem separat del nucli dur del Getafe Team. Ha estat increiblement agradable viatjar junts. L'Adri, l'Aram, la Tona i l'Alba son grans viatjants i millors bikhus (potser sense saber-ho). Tothom acaba marxant cap al sud...
Prego per ells i pel seu final de viatge.

A Rishikesh mai passa resh

Finalment vam arribar a una ciutat que encara no coneixia. Rishikesh, ciutat sagrada on les hi hagi, molt a prop de les fonts del Ganges. Alli ens vam trobar la Rene, germana de l'Adri, que ens va fer de guia per la zona. Ens hem banyat al Ganges per purificar les nostres animes, hem contemplat com Shiva reposa damunt del riu, hem compartit cansons i talls de cabells amb israelians i ens hem refrescat a les cascades de les afores de la ciutat. Rishikesh es una ciutat de sadhus; podries arribar a pensar que mai hi passa resh.

Un dia em sentia tan poc sadhu que em va envair una gran tristesa; despres es va rebaixar.

Tambe he pogut aconseguir un sitar per practicar la raga que em van ensenyar a Varanasi. La banda sonora del Projecte Mahabharatta es en marxa.

Miles de granos de arroz...
Comiendo descubres
la cosa de los pequenyos dioses.
_________________________
Un ninyo cae en el fango
y llora.
Mucho mas tarde, el regocijo.

Smoke on the water

Def-con 1.
Aixo es quan el control del que succeeix es perd i arriba a inquietar-te d'una manera inusual.
Havia passat per uns quants Def-con 2 a la India: perdut a la muntanya, caient amb la moto o quedant-me sense aigua en zona semi-desertica; pero abans d'ahir vam viure un grau mes.
Benares es va inundar. Caminavem pel carrer, mig perduts i l'aigua ens arribava a alssada de genitals, i pujant. Seguia caient un monzo amb insistencia.
Sense saber si la zona del nostre hotel (molt a prop del riu) estaria encara pitjor ni si podriem arribar-hi vam entrar al primer hotel que vam trobar pel cami. La seguent escena es memorable. Sis blanquets coberts tan sols amb sis tovalloles brutes, tancats en una habitacio tuguriosa estenent els seus bitllets de 500 rupies per damunt del mobiliari.
Per sort nostra haviem comprat Bankh Lassis (iogurt) a la botiga oficial i ens vam poder alimentar durant la nit...
Algu del grup havia dit que ens calia viure mes aventures?

Inhalo la niebla que flota en el Ganges (Bunbury dixit)

Soul Train

El que deiem. Hem viatjat molt. Tres dies, dos busos i tres trens; uns 2000 km per arribar a Benares, un cop mes.
Vam deixar Hampi amb un dols gust de gola, vam organitzar el primer Indian Raid (un dia de separacio del grup, amb deures a fer i avaluacio vespertina) i ens vam embarcar en direccio Nord. Molt Nord.
Hampi - Hospet - Guntakal - Pune. A Pune baixem a estirar les cames. Visitem la recepcio de l'ashram de l'Osho Yogui i decidim anar al cine a veure la pel.licula de la temporada de Bollywood. "Singh is king". Ens encanta. Pugem al tren amb un parell de Kingfishers de mes.
Despres, dues nits mes de tren; per sort, el Getafe Team sempre es a punt per a inventar noves dinamiques d'entreteniment i diversio. Si voleu mes informacio del Getafe Team : www.caoticfan.blogspot.com, si voleu mes informacio del Gerard, un dels seus components: www.mai9.net.
Aixo, que estem a Benares, que vull trobar al Babaji i vull sentir mes musica. Despres seguire buscant cap a les muntanyes.

Rasca, rasca, rasca,
con unyas, piedras y palabras;
rasca hasta el alma.
______________

El mango no va a caer,
no va a caer...
touche! Quien reparte la madurez?

3 in 1

Ja es veia a venir que en tornar a fer la motxilla i a moure'm, aixo del blog perdria a nivell quantitatiu i il.lustratiu. No tinc temps per acostar-me a Internet i quan ho faig no hi ha possibilitats de carregar fotos.

En tot cas, segueixo el viatge amb grup, amb el Getafe Team (batejat aixi per la Jeta que tenen a l'hora de trobar autentics xollos) i tambe amb la incorporacio del Gerard, que despres de superar la gimkana que li vaig proposar, va arribar a Bagepalli.

Despres de gaudir dels backwaters de Kochi, una ultima funcio de Kathakali, un comiat de llagrimeta amb el mestre Gopi-asham i un ultim sopar-de-lux, el Getafe Team i un servidor vam agafar el tren cap a Bangalore, alli ens va rebre la familia d'un amic de l'Aram, ens van convidar a sopar, a dormir en un hotel i a esmorzar l'endema. Hospitalitat maxima.

Despres cap a Bagepalli, aqulla vella sensacio de quan algu descobreix els projectes de PVS, les explicacvions de l'Ali, les rialles de la Latha. Visitem la muntanya magica, magica com sempre; visitem un poblet (Pilagurtha), em trobo amb alguns dels meus ex-alumnes mes carismatics (m'interroguen si recordo el projecte del mercat, canten amb mi el Joan petit quan balla, em pregunten per que he estat tant de temps fora...). Visitem l'escola tambe, en ple concurs de poesia. Els encanta tant com a mi.

Pero no volem abusar de la seva hospitalitat i cal acomiadar-se de nou. Fins l'any que ve Bagepalli.

I arribem a Hampi despres d'una nit infernal d'autobus. Dins del grup Getafe jo soc de la casta baixa, dels que aguanten les coses i els vaig estimant mes. Som 6 de moment. A veure que passa.

Dema toca visitar runes. Amb una moto de marxes, es clar.

Lo del matrimonio arreglado

te adormila;

van a casar a una marmota.

___________________

Ya sin agua...

y llego el diluvio;

bendita agencia de cielo-viajes.

Breu

Tot segueix be el seu curs. Estem a Bangalore amb l'equip de l'Alba, la Tona l'Adri i l'Aram. Es un bon grup amb qui viatjar . En un parell d'horetes sortim cap a Bagepalli. Alli vindra tambe el Gerard dema.
Despres ja vorem.
Vorem vorem.
No hi ha temps ni per haikus.

Fish and chips

Els dies passen lacidament. Aixo de Kochi ja s'acaba i , sens dubte, ha donat per molt. Diumenge vaig fer la dotzena i ultima classe de Kathakali. Va venir un percussionista a tocar el classic timbal i un cantant. Em van deixar fer la meva escena de Krishna mentre em seguien amb els instruments. Tota una experiencia. Entre Katha i Kali, avui us ensenyo altres cosetes que han anat omplint els dies. Si vols peix, aqui no t'has de mullar el cul. Simplement vas a ajudar als pescadors de les xarxes xineses, els compres el que vulguis del que hagiu tret i t'ho cuinen a la graella en el xiringo de mes enlla.

Una altra possibilitat es trobar-te amb un rodatge d'una peli malayali. Els camins de la interpretacio son inexcrutables. Aqui a sota podeu veure el protagonista del film. Tot una estrella a Kerala: el prototipus d'home entrat en quilos i amb un bon mostaix. Irresistible.

I aqui teniu a les ballarines de dansa classica India. Atencio a la roba, als complements i al maquillatge. Cal anar prenent-ne nota.

Los angeles no existen

por culpa

de las alas.

_____________

Ninguna moneda

se llama tranquilite

o corteza (centroafricana).

Transpiracio maxima

El Monzo, el gran amic. A Kochi em passo els matins suant el Kathakali i a les tardes suo una mica mes amb el meu Sport Time. He trobat un grupet de malayalis que cada tarda queden per jugar a cricket. Despres de tot un any sense toca un bat, tenia moltes ganes de tornar a jugar-hi.
I al vespre arriba el grupet del Volley. Aqui es mes facil destacar.

Aqui veieu a la penya.

I mes suor encara: la dels lluitadors del Kalaripayat, una art marcial autoctona de Kerala. Un pel destraler tot plegat pero es foten unes bones masala-llesques.

I aquest es en Tiger, fidel company a les tardes de funcio o a les nits de concert. El ronroneig te certa curacio mistica, ho sabieu?

__________________

Con la invencion del dinero

se crearon el comercio

y la alopecia.

_____________

Atun,

todo ese ajetreo en las redes?

Ah, si, la danza de la muerte.

Krishna! A bailar 2

Precisament el dia en que acabava d'escriure el post sobre la coreografia de Krishna que estic aprenent, aquell vespre a la representacio de Kathakali del dia, el meu mestre i els altres actors escenificaven aquest acte. Aixi que em vaig quedar a veure com ho feien els professionals. Com a alumne vaig tenir el privilegi de poder entrar als camerinos a felicitar els actors i poder retratar com Hannuman mana la seva caracteritzacio. Aqui dalt teniu el Dushassana, el malvat, a baix la Draupadi (interpretada pel meu mestre Gopi-asham) i el tercer pero no menys important (ans al contrari) es Krishna. Mes de deu anys d'aprenentatge diferencien el que jo ja se fer amb el que expressen ells damunt l'escenari. Tot i aixi, ens queda una cosa: Tots som Krishna.

Hay que matar al mosquito?

Hazlo,

previa oracion.

________________

El bienestar en su salsa:

el barro

te llega a las rodillas.