Highway to heaven-hell

El cel i l'infern son llocs que estan a tocar.

Aixi es com la carretera mes bonica del mon, el cami que travessa els Himalaya's i que exhibeix segurament la mostra d'orografia mes espectacular del mon, es alhora la pitjor via transitable que existeix.

473 quilometres desde Manali fins a Leh, dels quals tan sols els ultims 49 son dignes de ser reconeguts amb el nom de carretera. A les dues de la nit sortiem sense haver aclucat l'ull i el nostre Tata Sumo es va mostrar com un vehicle capas de superar la ruta pero incapas d'aportar la comoditat suficient com per dormir-hi. Aixi, d'"empalme", vam comensar el trajecte: un camio amb la roda encallada en el penyasegat a punt de caure no va ser el millor dels presagis, per sort quan el sol va comensar a sortir, les muntanyes em van aportar certa tranquilitat. Una esllavissada de pedra magnifica a 200 metres, la neu que comensa a caure mentre buido els intestins en un prat de pedra, els campaments on fem parada on els treballadors hi passen mes de quatre mesos aillats de tot, el nostre conductor extenuat comensant a tancar les parpelles (inclus m'ofereixo a conduir jo veient el seu estat) i les muntanyes, sobretot, les muntanyes. Arribem a 5300 metres, segurament l'alssada mes alta a la que mai estare (si no comptem els estats meditatius), tan alta que el mal de cap i la falta d'oxigen no me'n fan ser del tot conscient. El cel i l'infern son tan a tocar...

Els ultims 100 km. son els pitjors, cada quilometre s'esgarrapa lentament rere un munt de bots i maniobres. Arribem a Leh i ja es fosc, Penso que aixo ha de ser la hostia perque pugui comensar a cridar que valia la pena.

Avui a les 10 del mati ja em queia la llagrimeta de tota la pena que valia.

Leh (3500m) a la regio de Ladak es indescriptible. Ho intentare de tota manera, pero sera en el seguent post.

Ara ja estem a les muntanyes. Amb el permis del meu germa-soci Jan Garrido, la ultima part de India Parade es converteix en la franquicia hindu de Mountain Parade. Molt i molt amunt.