Monday, September 7, 2009

Vias y vias

Estos son los vagones del anti-tedio, un non-boring express donde compras el billete a sabiendas que en el precio te incluyen a modo "compulsary" la ensalada multicolor, multiaromatica y multitodo que son tus companyeros de viaje. Cada rupia destinada al engranaje ferroviario tiene su equivalente en la creacion de un pasaje de lo mas absurdo donde se juntan lo picante y lo rascante, donde ocho asientos son trece, la infusion se vuelve grito, el cell-phone tortura acustica y el revisor es n arbitro funcional superado por el maelstrom de su trabajo ya en el mismo momento en que su immaculada americana cruza el umbral de cada vagon.
Y perdonenme si la foto sale movida, seguro.

Salimos de casa peinaditos de coco e ilusion viajera y ahora esto es una conjura de incomodidades, de sentares en lo insentable; en marcha vamos traqueteando como podemos, en frenada huele a quemado y en la estacion a ajetreo y a orines. Aqui, en el anden, los fantasmas avanzan despacio o descansan en el suelo. Uno quiere huir de ellos en cierta medida, aun sabiendo que se incluyen en el tejido de los railways. Arranca, arranca, que no escapas.

Y aun asi, la paz puede buscarse hasta en este averno azulado. Frente a mi, un eunuco entrado en anyos (y no se me figuren el burdo chiste), desgastado por las distancias malvividas en una india enorme en kilometros e intransigencias, que observa por el ventanuco los campos deserticos del Rajasthan. Me senyala, divertida, las gacelas que brincando se alejan de nuestro trenetico chirrido. Lo que nos conmueve a ambos puede ser una fusion comun a traves de barras horizontales, una fusion con esas ansias de libertad tan mamiferas y tan salvajes; puede ser la observacion comun del color de un ocaso cualquiera en un pais no-cualquiera, pero puede ser puramente lo comun, algo comun inesperado en cuanto pilares somos de la antitesis mas radical (o eso creiamos), si, eso debe ser: un abrazo comun en la loca y absurda individualidad del tren, un silencio transmutador que sosiega el manicomio, que refresca las vias como cuando nieva en el infierno.

Friday, September 4, 2009

Thar-minator: The Camel Days




El desert sempre es implacable, sigui a base de dunes o de zones de matolls. El Thar es un desert dels mes desconeguts del mon segurament degut a que marca la frontera entre dos paisos tan "amics" com India i Pakistan. Desde Jaisalmer fem el Camel Safari classic de dos dies i una nit. Fot molta calor i els camells et deixen l'angonal com de paper de vidre, pero tot aixo ja es podia esperar. Els camellers ens cuinen i ens cuiden i la nit es torna de vidre quan la lluna desapareix. La zona de dunes on dormim es plena d'escarabats piloters que aprofiten l'arribada dels camells per repartir-se les seves cagarrutes i endur-se-les rodolant: per sort, dormim en somier o podriem despertar amb un bombonet a la boca. Abans hem pogut gaudir d'una posta de sol a camera lenta (o rapida, depen) i jugar a rebolcar-nos per la sorra. Visitem poblats gitanos on les nenes ballen, els nens tenen els dits molt llargs i les mares sempre volen intercanvi de joies a favor seu. Ai, el desert, que n'es de dur...

Thursday, September 3, 2009

Brownie Jaisalmer: Havelis and puppets


Jaisalmer es a tocar del desert del Thar, la ciutat mai veu la pluja, el clima es sofocant pero la bellesa tambe ho es. Les cases (moltes havelis tipiques del Rajasthan) son fetes amb pedra arenisca i tota la ciutat te el color de la sorra, comensant per l'enorme fort que la corona. El palau del maharaja es bonic i l'audioguia forsa il.lustrativa peo no ens conmou tan com el de Jodhpur, ens preocupa mes aviat el fet de saber que es un monument considerat en perill, corre el risc d'esfondrar-se sota la pressio de les tuberies. El millor de la ciutat, com de costum es troba gratant. En l'ansia de buscar demostracions artistiques som convidats a una representacio de titelles rajasthanis. Millor que la musica (amb instruments classics indis i altres de molt curiosos), millor que les titelles (la ballarina, l'encantador de serps, el mag de Bangla Desh, la cobra, l'hermafrodita Sunday-Monday, etc.) el que ens asserena l'anima es l'ambient, a les afores del poble, en plena colonia gitana, al costat d'una baralla de galls, veient com els nens del barri segueixen vibrant amb aquestes marionetes. Tant com nosaltres. Ara, amb l'esperit mes fresc, ens podem enfrontar al Thar.


I.P. 2009 Free Promo


Pure Jodhpur


Jodhpur ens ha convensut. Hem completat la nostra visita a la ciutat blava amb un parell de palaus d'interessant arquitectura pero menys fons del que esperavem i hem anat al cine a veure un dels blockbusters de Bollywood 2009, Kaminey, que ens ha decepcionat un pel degut a un argument excessivament mafios i a sobre els numeros musicals eren mes aviat sosos. Tambe hem conegut a un holandes que es diu Martyn i que s'ha fet amic de l'Alba i meu i de la Paula una mica mes i ha decidit viatjar amb nosaltres. India Parade no tanca les portes a ningu!

Tuesday, September 1, 2009

My own Didgeridoo



Aquest es el meu nou instrument. Un Didgeridoo indi. Tot i formar part de la tradicio australiana, per casualitats massales que passen en aquest pais, vam trobar un senyor indi que fa Didgeridoos amb fusta d'eucaliptus. Despres de rebre una classe, em va agradar molt el que em transmetia i vaig comprar-li per un preu mes que optim. Ara cada dia practico per trobar sons i entrenar-me en respiracio circular; mirare tambe de trobar el seu punt sanador de chakres a partir de les vibracions.

A partir de l'octubre: Sessions de Reiki + Didgeridoo.

Consultar http://www.mountainparade.blogspot.com/ per a mes detalls a partir de mitjans de setembre.

The others


Que deuen estar fent els altres membres de India Parade 2009?
En sabem algunes coses, crec que la majoria ja han abandonat les terres de l'Hindustan.
En Beto, el Nil i la Berta van pujar cap a Leh amb pocs dies per davant, suposo que van poder flipar amb la zona i visitar alguns gompes.
La Meritxell va arribar a Barcelona despres d'un escrupulos interrogatori de forces de seguretat israelis a Tel Aviv. Una hora de preguntes per una pobre turista innocent que va haver de representar fins alguns mudres que havia apres a Kerala.
El Jan, el Save i el Xavi ho van aconseguir, desde Leh van pujar fins al Stok Kangri, mes de 6000 metres d'alsada. Om Namah Mountain Parade.
El Pep i la Maria han repres les seves feines i esperem des d'aqui que ell s'hagi afeitat el bigoti.
La Laura no ens ha explicat res, esperem que estigui be a Barcelona.
Ens veiem tots a Barcelona d'aqui una setmaneta i mitja, si Krishna vol.

Cabitha




Aquest es un text del 2004 que parlava de la primera nit a Pushkar, aquest any hem viscut alguna cosa semblant amb ells i es per aixo que el reprodueixo de nou.




Gopal se sienta frente a nosotros, ese sentarse tan suyo,
tan de agachar reptiliano,
apenas habla nada, mas bien mira
y algo que no es la luna se refleja en sus ojos.
Su mirar nos cuenta algo que no entendemos,
es un algo tenyido de ocre, antiguo como el polvo,
lejano como el mirar.
Cabitha aparece en la noche, nacida de la inocencia,
se abre paso entre ropa tendida,
oscurece las sabanas con su delgada silueta
y sonrie ampliamente
como rajando sin ruido su tez negruzca.
La luna se escondio hoy pronto
quizas intuyendo lo poco de necesario de su alumbre
en semejante escena.
La pequenya se apoya en su padre,
comparten sangre y silencio;
nos sobreviene algo parecido al llanto
cuando su sonrisa se apaga
y apareja su semblante al de Gopal.
Comparten mirar.
- Cabitha es poesia- nos dice el con voz queda,
y cuando ella de nuevo sonrie
ya todo se deshilacha
y la noche es toda una
y el mirar todo es Cabitha.

Saturday, August 29, 2009

Jodhpur Blues


Per fi despres de mes de set setmanes, torno a entrar en territori desconegut indi. Jodhpur es la ciutat blava amb milers de cases pintades d'aquest color per rebaixar la calor a les parets i l'entrada d'insectes. Avui hem visitat el fort que corona la ciutat, provistos d'una audioguia molt il.lustrativa d'accent argenti, lluitant per fugir de les multiples peticions de fotos de tots els indis. Els mobils amb camera ens converteixen a nosaltres (simples barbars occidentals) en les estrelles en un monument de mes de 500 anys! La visita ens encanta, a la sortida em conviden a tocar amb un grup de musica rajastani, m'esforso a cantar en un tete-a-tete agut amb el lider de la banda, aixo atreu a molt de public, al final no deixen gaires rupies, ho sento. La tarda es per perdre's pels carrerons del mercat i aprendre un munt sobre les especies i les infusions. En comprem una que diu el noi que va molt be pel chiki-chiki-bang-bang. No se exactament a que es refereix pero penso que cal comprar-ho per si de cas.


Pushkar, as well as usual


Aquestes ciutats sagrades de la India sempre son la bomba. Sempre funcionen. Sense cervesa i sense pollastre pero funcionen. Aqui es on mes facil es marxar amb noms propis a la motxilla. Algunes cosetes abans de marxar: una fira india, les atraccions (nories i artefactes giratoris semblants) son manuals, es a dir, sense motor; dos tios empenyent i despres caminant damunt les barres i al final frenant com poden el trasto que no es pas petit. Sopar amb el Gopal i la Cabitha, en Gopal ens convida a provar unes boles de farina tipiques del rajasthan, s'ajunten personatges molt particulars en el sopar, el baba disminuit de cames, l'escriptora neozelandesa, l'amic fumeta, la Cabitha tan simpatica i guapa, m'arriben molts records del 2004. I parlant de bellesa, tambe em trobo de nou la nena mes guapa de la India, els ulls que ens van deixar sense paraules amb el Jan fa cinc anys; una foto que ja tenia impresa en gran, despres d'un lustre encara es per presumir-ne, es la que encapsala el text. L'endema marxem cap a Ajmer per agafar el tren, tenim temps de visitar el Mausoleu d'un sant sufi molt important, hi ha tants musulmans apretats que sembla una mini-meca. El guia improvisat presumeix del grau de liberalitat dels sufis, del seu amor per la musica, la poesia i l'art en general, de la seva obertura cap a les dones; no se si tots aqui opinen igual que ell. Marxem cap a Jodhpur.

Jai Mate: The female power


Era la festa de Savitri, la primera dona de Bramha, el creador, el deu que va establir el llac de Puskar d'una flor de lotus i que te en aquesta ciutat un dels unics temples on es venerat. Al capdamunt del turo que domina la zona hi ha el seu temple i a partir de les 7 de la tarda la cosa es va anar omplint. Quan vam pujar-hi cap a les 10 de la nit, ja estava a petar. Unes 200 o 300 dones omplien el temple, gairebe no s'hi cabia, els homes tan sols hi treien el cap. Assegudes, adormides, cantant, picant de mans, pura energia femenina, pregant a la deesa pels seus marits (i espero que per elles). No van trigar a capturar a l'Alba i a la Paula i a embadurnar-les de henna i bindis i coses. Els quedava tota la nit per davant, la nit de les mares, de les dones, de l'autentic poder que mou la India. Jai Mate!

Thursday, August 27, 2009

Entering the Ca-Rajasthan


Pushkar es una bona entrada al Rajasthan. Relativament tranquil, absolutament sagrat. Una de les set ciutats santes amb el seu llac sagrat que malauradament passa per les hores mes baixes per culpa de la sequera. En ocasions anteriors sempre l'havia vist ple i ara ens causa una forta tristor veure com esta ofegant-se. Sigui com sigui la gent segueix peregrinant fer-s'hi el seu banyet i aquestes rajastanis que tan pudorosament s'amaguen la cara amb el vel del sari no tenen cap mena de vergonya de ficar-se a l'aigua amb la pitrera enlaire. Tot sigui pels deus. La calor es espaterrant, nomes els camells semblen frescos. Retrobo en Gopal i la seva filla Cabitha, vells amics del 2004, bons records d'uns vespres calids que repetim. Pel carrer molts nens demanen menjar d'una manera gairebe organitzada, en Pepe (Rajesh) es especialment simpatic i li demano per anar a visitar la seva familia. L'endema ens trobem dinant a les afores de Pushkar, en una tenda muntada amb 4 pals, un pare music i 11 germans sense escolaritzar, aixi son els gitanos al Rajasthan. A la tarda un massatge ayurvedic d'una malayalis que viuen per aqui. I al vespre ens espera el festival de Savatri, una altra historia, sens dubte.

Fot-li Can-Delhi


La Meri ja ha marxat i hem aprofitat els ultims dies a Delhi per visitar algunes cosetes mes tot utilitzant el Metro, un Metro abarrotat pero eficient i en constant creixement. Visites: el Qutab Minar, el minaret mes alt de la India en un complex arquitectonic hindu-islamic, el Raj Ghat, parc on es troben els samadhis (simbols funeraris) de Gandhi i altres politics indis. El Beto volia fer tambe una partida de bitlles pero despres d'una intensa cerca, ens vam trobar en un centre comercial qualsevol, sense bitlles pero amb futbolin i on vam poder dinar a la injustament desconeguda franquicia de Republic of the chicken. Tant l'equip de nois com el de noies (i el curios es que els nois vam fer-ho primer) hem gaudit d'un tractament de bellesa (ells barber, elles beauty parlor) amb massatge capilar i peeling facial. Aixi ens acomiadem de la capital, esperant tornar-hi d'aqui a un parell de setmanes. Quan pugem al tren cap a Ajmer ens trobem en el mateix compartiment i amb la mateixa destinacio, al Julian (argenti amb qui vam coincidir a Gokarna) amb la seva novia Gloria. India mucho foyon, mucha cosa.

Sunday, August 23, 2009

Saturday, August 22, 2009

Delhi-rant religions


Seguim a Delhi esperant que arribi el moment de separar-nos de la Meritxell. El Beto, el Nil i la Berta tambe son aqui, acabant d'arreglar el passaport d'aquesta ultima despres de que li robessin la bossa. Ells aniran cap a Leh a fer algun trekking, nosaltres (els tres que quedarem) cap al Rajasthan.
Ahir vam decidir visitar tres temples per aprendre sobre les seves respectives religions: Sikh, Hindu i Jainista.
En el temple Sikh la gent es molt amable i barbuda. els homes sikhs es deixen el cabell i la barba sense tallar, porten turbant, un ganivet, una pulsera metalica i uns pantalonets interiors especials. Presumeixen de ser mes lliberals, oberts i espavilats que els de les altres religions. Tan oberts que ens van ensenyar l'hospital (sala per sala) que tenen al costat del temple i la Paula i l'Alba van rebre una sessio gratuita de reflexologia sikh. El quirofan feia certa por. Son alts i forts, adoren a un llibre tot ventant-lo i tenen fama de compassius. Singh is King!
En el temple hindu de Lakshmi Narayana no es poden fer fotos, es tan gran que hi ha uns 14 llocs on poder fer poojas, aixo el converteix en mes ordenadet que la mitjana de temples hindus on per norma general el caos ofrenes-veneracions es absolut. Altars per a Vishnu i Lakshmi, Bramha i Saraswati, Shiva i Parvati...
El temple jainista costa de trobar i esta tan deixat que no li fem ni fotos. Tot tancat, tot brut... Jainistes, que una cosa es l'austeritat i una altra molt diferent la deixadesa! Els jainistes renuncien a fer mal a qualsevol esser viu, a vegades porten mascaretes a la boca per no matar a mosquitets i altres insectes voladors. Quan ens ensenyen l'hospital d'ocells situat al costat del temple ens enduem una impressio poc clara del que es ajudar als animals: centenars d'ocells tancats en gabies inmundes, una pudor terrible, pinso per terra, plomes arreu, aus mutants... Crec que algunes preferirien ser lliures amb les seves ferides que ingressar en aquest ornito-sanatori.
Tot aixo hem apres i altres coses com per exemple que la capital tambe es paralitza quan el monzo ataca fort. Els arbres cauen i les botigues s'inunden i no passa res.